Durant tot l’any, milers de persones de qualsevol part del món, preparen la seva motxilla, arriben a algun punt i comencen a caminar. I aquí comença el viatge. Cap a dintre i cap a fora.

Trobades, comiats, dificultats i moltes emocions, fan que el camí sigui símbol de la vida mateixa i de tots els reptes amb els quals ens enfrontem cada dia.

En aquest article us compartim l’experiència de la Cristina, mamà de Carlota i sòcia de Mar de Somnis, i la iniciativa de Guerreros Purpuras, que està recaptant fons perquè Javier, Asier, Lara i Ángel compleixin el somni de fer el camí.

Si ja en si mateix el camí representa un repte, per a aquests nois i noies que conviuen diàriament amb afectacions neurològiques, ho és encara més.

Us deixem aquest vídeo per a conèixer des de prop als protagonistes d’aquesta història i us convidem a col·laborar  a través d’aquest link.

Des de Mar de Somnis us desitgem un bon camí!

¨El camí neix com una meta i és una meta en si mateix. Així és com jo ho sento.

T’omples de pols com en la vida plenes el cor d’enveja, rancor, odi i de molts altres mals sentiments cap a un mateix i cap als altres, no obstant això, aprens a sacsejar-los.

Els sacseges gràcies als valors que t’acompanyen. Són valors que estan en la teva vida, que sempre han estat i que en el Camí sorgeixen com a pilars del teu destí.

De sobte reneix la humilitat, el repte, la germanor, l’aprenentatge i sobretot la generositat.

Aprenem a ser petits, ens acceptem com som, posem les nostres qualitats al servei dels altres, reconeixem els nostres defectes i intentem superar-los.

Tenim el repte d’enfrontar-nos a una crua tasca que no és fàcil. Hi ha moments en els quals et pot la fatiga, el cansament, l’avorriment, però sempre hi ha algú que t’anima i que t’espera.

És la generositat que dones i que reps.

Compartim pensament i pa, les dues coses fan que el significat de la paraula amic adquireixi un sentit especial.

El Camí ens dona i ens lleva coses, ens allunya allò que no necessitemi ens dona la llibertat de ser nosaltres mateixos.

Quan acabes el Camí el cor és una mescla d’emocions difícils de nomenar i més encara d’explicar, que arriben a la teva ser només pel fet de ser allí, envoltada de gent que ha fet el mateix que tu. Cadascú amb la seva motxilla, plena de motius i de promeses complertes o per complir.

Plores d’alegria i tristesa per haver arribat, per tot el viscut i per tot el compartit.

Trobar el Camí en nosaltres mateixos ens ajuda a descobrir el que de veritat podem fer i els qui som en realitat.

Bon Camí!

Cristina.”