Sovint, quan estem tristos o ens sembla que ho estem, tenim una sensació de profunda desolació.

Sovint, aquesta desolació és ressentiment contra la situació que ens ha tocat viure, en el nostre cas, l’epilèpsia dels nostres fills.

Massa sovint, el ressentiment és ira, que no sempre s’expressa trencant plats o fent quatre crits al primer que passa…

Sovint, la ira és por.

Por d’allò que ens és desconegut, por del futur incert dels nostres fills.

I la por paralitza.

I si no ens movem tornem a començar: tristesa, desolació, ressentiment, ira, por.

La nostra brúixola interna ha embogit.

I seria com si ens poséssim pals a les rodes per poder-nos-en queixar, i acostumar-nos a viure còmodament en la queixa, el retret i el victimisme.

Però, per on comencem?

Per on vulgueu, podríem començar per ordre:

Primer, cal posar nom a l’emoció que sentim i ser-ne conscients, això ens ajudarà a entendre-la i sobretot a gestionar-la.

Un cop tingui nom, ens hi adreçarem i li preguntarem: i tu, què m’ensenyes a mi?  què puc en aprendre de tu?

I per acabar, hem de legitimar l’emoció, tots tenim dret a sentir el que sentim.

Si neguem i reprimim les nostres emocions només aconseguim desplaçar-les a altres àrees de la nostra vida. Quants cops ens enfadem a la feina i en arribar a casa traslladem aquest enuig a la família?

Gairebé sempre.

No hi ha emocions positives ni negatives, totes són bones, totes són legítimes, però les que considerem bones, com ara l’alegria, mai no les qüestionem i tenim la sensació que duren poc.

En canvi, les que considerem negatives i que són doloroses, no només les qüestionem, sinó que de vegades fins i tot no ens en volem desprendre, i tendim a voler romandre en aquest estat. Ens agrada ser víctimes, ens sentim a gust en la queixa i el retret, és la nostra zona de confort.

Cal buscar la solució, i un bon començament és respondre una pregunta molt simple: Per què sento el que sento?

Negar les nostres emocions ens porta a magnificar-les, d’altra banda, acceptar-les ens porta a la reflexió, i potser a demanar ajuda, i això ens convida a una llarga i afectuosa abraçada. És un molt bon començament.

Siguem valents i fem un pas endavant i reorientem la brúixola mirant cap al Nord. Fem una puntada de peu a tot allò que ens limita. Fem un cop de porta per obrir les finestres i donar la benvinguda a totes les coses bones que ens han d’arribar.

Cristina Rabassa