Quan l’epilèpsia entra a casa, ve acompanyada de la seva parella de viatge inseparable, la medicació. Al principi, costa una mica agafar l’hàbit i acostumar-se a aquesta nova activitat vital que cal incorporar al nostre horari diari. Però després dels primers mesos, es converteix en una rutina més.

Tot i així, aquí us deixo uns quants tips que a mi m’han ajudat força.

  1. Poseu alarmes a les hores d’ingesta de cada dosi. Arribarà un moment que ja no us caldrà, perquè les tindreu molt integrades a la rutina diària, però al principi és bàsic.
  2. Feu servir pastillers. En trobareu de diversos tamanys, formes i colors, d’una setmana, de dues i fins i tot d’un mes. A mi m’ha ajudat molt a tenir controlat que, efectivament, el nostre fill o filla pren la dosi que li pertoca a l’hora indicada. Creieu-me que vegades hi ha dubtes de si s’ha pres la medicació o no. D’aquesta manera, només cal mirar el pastiller per a comprovar-ho. 
  3. Consulteu el vostre neuròleg sobre els possibles efectes secundaris de la medicació amb la màxima precisió possible. La medicació s’introdueix poc a poc per evitar i/o minimitzar aquests efectes adversos, però tot i així, poden surgir i de vegades cal modificar la medicació. 
  4. Si després d’haver pres la medicació, hi ha vòmits, cal preveure que si és dins de la mitja hora següent a la ingesta dels medicaments, s’haurà de repetir la dosi. Transcorregut aquest temps, no és necessari, perquè se suposa que els fàrmacs ja han passat al corrent sanguini. Malgrat això, confirmeu aquesta informació amb el vostre neuròleg. Aquesta és la pauta que ens va donar el nostre. 
  5. No us obsessioneu amb les hores exactes de cada presa. No es tracta d’un anbiòtic. Els antiepilèptics són uns fàrmacs que, si bé cal que romanguin en el corrent sanguini de manera constant, la seva ingesta no va d’una hora amunt o avall. No cal ser excessivament estrictes i no cal despertar els nostres fills al matí, per exemple, si podem deixar-los dormir una horeta més. De tota manera, una vegada més, confirmeu aquesta informació amb el vostre neuròleg. 
  6. Si es queden a dormir fora de casa, amb els avis, oncles, o amics, no us faci por fer-vos pesats i truqueu per avisar que toca prendre la medicació. Per molt bona intenció que hi posin, no esdevé una activitat que tinguin integrada en el seu dia a dia i qualsevol distracció pot provocar que s’oblidin de donar-la. Us ho dic per experiència! 
  7. Per acabar, i per molt esforç que suposi, cal que obliguem els nostres fills i filles que es responsabilitzin com més aviat millor de la seva medicació. Que activin avisos i alarmes i malgrat que nosaltres, pares i mares, hi estem al damunt, controlant que no se’ls passi una presa, han de ser ells els que integrin de seguida a la seva rutina diària aquesta companya, la medicació, que probablement, els acompanyarà de per vida.

Teresa

Tags: