Educar pot ser la missió més difícil del món.

El treball diari de mostrar als nostres fills què és el que els pot fer feliços, ensenyant-los a navegar amb el vent a favor i en contra, amb el mar en calma i en tempesta, en bona direcció, i bona velocitat, és tot un repte.

De vegades ens agradaria poder anticipar els obstacles que es van a trobar pel camí, encara que sabem que arribarà un moment en la vida en què ells i elles mateixes, hauran de ensopegar, i que moltes vegades aquí hi ha el principi de l’aprenentatge i del procés maduratiu.

I mentre ells/elles aprenen, nosaltres també ho fem amb ells. Aprenem a deixar anar i a entendre com sostenir el seu vol.

Quan a més, els fills/es conviuen amb alguna condició crònica com l’epilèpsia, s’afegeixen molts més dubtes i necessitats a el procés de la criança. El desconeixement de l’epilèpsia, la imprevisibilitat de les crisis, els problemes relacionats amb el sistema educatiu, el món laboral … i el pensament constant de Què serà del seu futur? fa que l’esperit de protecció sigui molt més gran perquè no volem que es facin mal i per descomptat, no volem que pateixin.

Però quin és el límit entre la cura i la sobreprotecció? On hem de traçar aquesta línia tan subtil entre caminar al seu costat o avançar-se pas per a què no ensopeguin amb la pedra que hi ha al camí?

En aquest cas, és gairebé més important fer-se la pregunta que la resposta en si mateixa. Cada història és un món i cada cas requereix atenció i cures diferents, però és important no perdre de vista que si sempre estem sobreprotegint als nostres fills/es, els estem impedint aprendre a prendre les seves responsabilitats a la vida. I prendre responsabilitats està molt connectat amb la seguretat que desenvolupem en nosaltres mateixos i en la nostra autoestima.

Els nens/es tenen una gran capacitat per superar-se a si mateixos/es i és especialment important que s’empoderin des de la infància.

Si el teu fill/filla conviu amb epilèpsia és molt important que fomenteu una bona la comunicació com a pilar fonamental de la seva educació. Et donem 8 tips per si poden ajudar-vos 😉

  • Parla-li de la seva epilèpsia, fes-ho d’una manera senzilla perquè pugui entendre’t. Això l’ajudarà a entendre’s a si mateix/a i alhora a poder-ho explicar al seu entorn.
  • Pregunta-li si té algun dubte o alguna cosa que li preocupi i contesta-li amb sinceritat encara que la resposta de vegades no sigui fàcil.
  • Animeu-lo a que ell/a mateix/a pregunti al seu neuròleg sobre els seus dubtes i inquietuds, això l’ajudarà a crear vincle i confiança amb el seu metge.
  • Feu-lo responsable de la seva medicació farà que a poc a poc es vagi fent responsable de la seva pròpia salut.

Sobretot en l’etapa de l’adolescència és molt important parlar de temes com les relacions afectives, la sexualitat, el consum de drogues i alcohol o les relacions socials. La informació és poder i a més aconseguiràs que desaparegui el tabú sobre certs temes.

Potser en algun moment et demanarà acudir sol/a a la seva visita neurològica: confia en ell/a i respecta la teva decisió perquè aquest és el primer pas per a la seva transició a la vida adulta.

Contacta i comparteix amb altres famílies que viuen situacions semblants. Això pot ajudar-te a tenir una visió més àmplia, a anticipar-te en certa etapes i també pot suposar un cert alleugeriment veure que hi ha altres famílies que passen pel mateix que vosaltres.

La resiliència és el nostre súper poder com a éssers humans. Aconseguir que tinguin una actitud de superació davant l’adversitat pot convertir-los en joves capaços de enfrontar-se a reptes importants en la seva vida, sentir-se estimats, segurs de si mateixos/es i independents en les seves decisions.

Llavors fes-te la pregunta: tu tens cura o sobreproteges? That ‘s the question!